Llengua catalana a Jerusalem

La primera pedra de la Universitat Hebrea de Jerusalem va ser posada l’any 1918. Set anys després, el dia 1 d’abril de 1925, va tenir lloc la cerimònia d’inauguració a la qual van assistir, entre d’altres, dirigents del judaisme de tot el món incloent-hi el pare fundador de la Universitat, el Dr. Chaim Weizmann, distingits acadèmics i líders comunitaris de l’Assentament jueu a la Terra d’Israel, així com dignataris britànics, compresos Lord Balfour, el vescomte d’Allenby i Sir Herbert Samuel. La primera Junta de Governadors de la Universitat, presidida pel Dr. Weizmann, comptava amb eminències com Albert Einstein, Sigmund Freud, Martin Buber, Harry Sacher i Felix M. Warburg, i homes de lletres, autoritats religioses i figures acadèmiques d’anomenada internacional. Els tres primers instituts de recerca de la Universitat (en Microbiologia, Química i Estudis Jueus) varen ser constituïts per trenta-tres professors i cent quaranta-un estudiants. L’any 1931 va concedir les primeres titulacions, llicenciatures en lletres, a tretze nougraduats. D’acord amb els designis del temps, la Universitat s’anomenava Universitat Hebrea de Palestina, ja que aquest darrer nom, utilitzat aleshores pel poble jueu, es corresponia amb la percepció del país que hi havia en temps del Mandat Britànic.

Tal com recull Josep Pla en el seu llibre Israel 1957, l’armistici subsegüent a la Guerra de la Independència d’Israel va separar el campus original de la Universitat, situat al Mount Scopus, de la resta de la ciutat, i les instal•lacions d’aquest campus, envoltades del territori que Jordània es va annexar il•legalment, es feren malbé. La Universitat Hebrea de Jerusalem va haver de crear un campus nou, al cor de la ciutat nova de Jerusalem, a Givat Ram. Més endavant s’edificaren el campus per a les Ciències de la Salut d’Ein Kerem, amb l’hospital Hadassà, la sinagoga del qual conté els famosos vitralls de Marc Chagall, i el campus de la ciutat de Rehovot. La recuperació de la Ciutat Vella de Jerusalem i de la resta del sector oriental de l’urbs per part de les Forces de Defensa d’Israel l’any 1967 va permetre la reconstrucció i la modernització del campus del Mount Scopus, la imatge avui més universalment coneguda i la línia contra l’horitzó més característica de la Universitat Hebrea.

La Universitat Hebrea de Jerusalem té entre els seus objectius més estimats la recerca i l’estudi del judaisme en la seva interacció amb els pobles europeus. Diversos instituts universitaris han estat creats a aquest efecte, i la producció de la Universitat sobre aquests temes és indefugible tant en l’àmbit acadèmic com en el mediàtic.

En la visió del món que Israel ha bastit al llarg de la seva història, Catalunya té un lloc preferent. Les relacions de la comunitat de llengua catalana amb la cultura jueva i amb el modern Estat d’Israel són profundes i antigues. Hi va haver un temps en què Tarragona fou majoritàriament jueva. Benjamí de Tudela va fer una de les millors lloances que es recorden de la ciutat de Barcelona. De llengua catalana fou el gran rabí Moisès Ben-Nàchman, Nachmànides, conegut a Catalunya, també, amb el nom de Bonastruc Saporta. Avui mateix, els llinatges Saporta o Sesportes són habituals a Israel, i un descendent de la tan gironina família Nàchman presideix el consell municipal de la ciutat d’Ariel, capital de la Samaria. Els cabalistes de Girona, els grans savis i dirigents que va donar la comunitat jueva de Barcelona, amb el gran Salomó Ben-Adret al capdavant, i els fills d’Israel, tan notables, de tants de calls com els de Castelló d’Empúries, València o Tortosa, la família de cartògrafs mallorquins Cresques, així com una multitud de personalitats catalanes de les arts, la ciència, la medicina o el comerç constitueixen el cor i l’essència d’un llegat que pertany a tots dos pobles, el poble jueu i el poble català.

El daltabaix amb la desfeta de la comunitat jueva catalana, evidenciats en les matances de 1391, les conversions forçades i, finalment, l’expulsió de 1492, fou referit, pel que fa a aquest trist acabament, així com segueix al Dietari de la Diputació del General: “1492. Agost. Dijous a [dia] II. Juheus. Entraren e sorgiren en la plaja de Barchinona una gran nau de Rodes [...] e una galeassa grossa de França e VIII entre navetes e galeons, totes carregades de juheus que eixien d’Aragó, de València e de Cathalunya e eren-se embarcats part en Tortosa e part en Tarragona, eixints de dites terres per manament de la majestat del senyor rei. Restaren-ne en Barchinona circa de XX qui es faeren christians; los altres ab dites fustes se n’anaren la via de Llevant e entre tots eren passats deu mil juheus entre hòmens, dones e enfants.”

No hem pas d’oblidar que la persecució, majorment ètnica i política, en paraules del professor Ben-Tsion Netanyahu, a què foren sotmesos els conversos forçats catalans per part de la Inquisició espanyola es va estendre durant dos segles, fins a l’assassinat en massa de 1691, a Mallorca. Després, la repressió va continuar, tant a la Catalunya insular com a la continental, per mitjà de la publicació d’apologies d’aquesta darrera feta, editades i llegides fins al mateix segle XX. Les famílies dels encausats de 1691 foren separades de la resta de la població mallorquina per mitjà del manteniment en l’oprobi públic de la llista dels seus noms, i esdevingueren el grup humà tristament conegut amb el nom despectiu de xuetes. Els xuetes eren i són cristians mallorquins descendents en part o majoritàriament de jueus forçats a convertir-se al cristianisme, semblantment a la totalitat dels mallorquins d’avui, ja que tots tenen ascendència jueva comprovable en una mesura o altra. A diferència de la resta foren, tanmateix, discriminats des del poder enmig del conjunt, a partir d’aleshores i de manera immisericorde, pel fet de constar, llurs noms, en una llista pública que els marcava com a descendents de jueus en un moment de màxima repressió de la judeïtat. Això es va fer d’aquesta manera, assenyalant i reprimint un grup, a fi i efecte d’evitar el regrés a la fe d’Israel dels mallorquins que hi podrien haver retornat si hi hagués hagut llibertat de religió.

El resultat, en l’àmbit europeu, de la combinació de tots aquests fets fou que el poble jueu va romandre durant tres segles separat del corrent general dels esdeveniments. Això estableix un curiós paral•lelisme entre el poble jueu i el poble català, víctima primerenca dels estats omnímodes, per bé que el moviment sionista, que té a Catalunya precedents tan antics i clarividents com el mateix Nachmànides, ha tornat a posar el poble d’Israel al primer pla, en exercici democràtic dels seus drets, mentre que el poble català no ha trobat compensada la seva desgràcia amb una sort semblant. Mentrestant, Europa s’ha vist sacsejada per un enfilall de guerres i malvestats, fins a la victòria aliada de 1945 i la desaparició del bloc comunista el 1991. Milions d’europeus, jueus i gentils, caigueren en la successió de desfetes, i molts altres milions hagueren de cercar la llibertat i la seguretat a l’altra banda de la mar, fugint d’un continent que va tenir en l’Holocaust, màxima monstruositat antijueva, la manifestació més clara que no estava pas per la defensa de la vida i de la llibertat.

Modernament, i després d’haver patit, tots dos pobles, tant el poble jueu com el poble català, els desencontres forçats per una tan difícil i tan trista història europea, els dos cantons de la Mediterrània han començat a filar, de bell nou, la comuna Balanguera. Reprenent la tradició catalana clàssica, en què tot un Ramon Llull escriu el seu Llibre del Gentil i dels Tres Savis a partir del Kuzarí de Jafuda Halevi, autors del màxim nivell com Joan Maragall, Salvador Espriu, Carles Riba, Josep Carner o Joan Oliver han pouat en el pensament jueu i en la literatura hebrea, antiga i d’ara. Si el mateix Llull va basar el seu Llibre d’Amic i Amat en el Càntic dels Càntics, Ausiàs March no va dubtar a prendre’n un nom per al senyal trobadoresc de la seva estimada: Llir entre Cards, i el gran Josep Carner no s’estigué de destriar-ne un concepte com a títol d’un poemari: Els Fruits Saborosos, i dedicà encara al profeta Jonàs i a la difícil qüestió de la missió humana l’obra cabdal de la seva vida, el poema Nabí. Salvador Espriu identificava clarament els nostres dos pobles en la seva poesia i en la seva meravellosa peça teatral Primera Història d’Ester, fins al punt que el personatge d’Haman, arquetip de la judeofòbia, és anomenat botifler. Salom, nom que el poeta es dava a si mateix, llegia “Arenys” a la manera hebrea, de dreta a esquerra: d’aquí la mítica Sinera. També dins Israel 1957 i en articles posteriors Josep Pla manifestà la mateixa identificació de Catalunya amb Israel. Un esguard al Cant Espiritual de Joan Maragall ens mostra com el pensament religiós català interpreta les coses i s’hi endinsa de la mateixa manera que el jueu: el Món és bonic i ben fet, i el Cel serà bonic en la mesura en què s’assemblarà a la Creació. Aquesta idea mateixa, l’entranyable i patriòtic Joan Salvat-Papasseit la va afirmar de manera ben explícita: “Res no és mesquí.” El cant a la llibertat i a la immortalitat de l’ànima que Carles Riba conjumina a les Elegies de Bierville toca les fibres més pregones de l’esperit jueu. El català més universal del segle XX, Pau Casals, estimava Israel i els seus dirigents. Al centre de la ciutat de Jerusalem moltes persones recorden la seva presència i les seves classes magistrals per a músics joves a Iemín Moixé. Aquí l’insigne Mestre hi va fer el seu últim concert, dues setmanes abans del seu traspàs.

Israel, i la Universitat Hebrea de Jerusalem en primer lloc, no miren tan sols la comunitat de llengua catalana que ens emmiralla enllà de la mar com una deu, certament necessitada d’aprofundiment i estudi, de la cultura jueva. També se sap a Israel que Barcelona és una ciutat i un port de primera importància mundial, i l’esperança d’Israel és que les relacions comercials, científiques, culturals i de tota mena amb aquesta gran ciutat i el país damunt el qual s’assenta i fa de senyora s’incrementin en l’esdevenidor, en interès d’Israel, que és el del poble jueu, i en interès dels catalans i de tots els europeus.

Per totes aquestes raons plegades, conscient de les necessitats que hi ha, entre l’esplet de llengües que hi són ensenyades, la Universitat Hebrea de Jerusalem ha volgut tenir-n’hi una d’especialment sentida i apreciada: la llengua catalana. Fa anys que membres de la Universitat, com el professor Iom-Tov Assís, col•laboren estretament amb la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. El professor Assís ha publicat a Catalunya un llibre, per exemple, sobre la història econòmica de l’antany important comunitat jueva de Santa Coloma de Queralt. Actualment, hi ha cursos de llengua i literatura catalanes a la Universitat Hebrea. Després d’uns anys de presència de l’enyorada professora Marta Rauret, de beneïda memòria, que ens va deixar amb la seva mort prematura a l’estiu de 2002, un no tan petit grup d’estudiants va poder expressar a la nova professora la seva alegria “per tornar a sentir el so de la llengua catalana en aquesta casa”.

La professora de llengua i literatura catalanes a la Universitat Hebrea de Jerusalem és la senyora Margalida Lladó, natural de Mallorca, que va arribar a Israel aquest passat mes d’octubre, com a lectora enviada per l’Institut Ramon Llull. Margalida Lladó imparteix classes de llengua i literatura catalanes al si del Departament de Lingüística dins la Facultat d’Humanitats de la Universitat, en el bellíssim recinte del Mount Scopus i, a més de desplegar-hi un currículum prou dens i prolix, ha estat capaç, en un primer any, de fer traduir als seus alumnes l’obreta Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver, a l’hebreu, com a exercici general de curs. Manifestament interessada en la interrelació de la cultura jueva i la literatura en llengua hebrea amb la cultura catalana, ha elaborat un programa estibat de referències comunes, en l’esperança i la voluntat que els seus estudiants posseixin un bagatge útil per a nuar i enfortir llaços nous en un demà que serà, amb l’ajut de l’Altíssim, molt més compartit.

A. C. Serra
empresari i assagista